Durant un període de la història no gaire llunyà, que més o menys comença l’any 1992 i acaba cap al 2010, els compradors de discos de vinil havien de conviure amb l’escarni de la resta de la població, fins al punt d’esdevenir gairebé un col·lectiu marginat. Tots aquells inconscients que encara s’atrevien a passejar amb una bossa quadrada sota el braç havien de sentir frases com ara: «Però què fas amb un discu? No els han deixat ja de fabricar?»; «Però si els cedés s’escolten millor, i no es ratllen mai»; «A veure si et modernitzes, que ja estem a l’era digital»; o potser la pitjor de totes per la seva condescendència... «suposo que hi ha d’haver gent per tot.» Durant un fosc període de la història musical d’Occident, la vinilofòbia campava lliure i sense frens pels carrers de les ciutats.

Però, arran d’una sèrie d’esdeveniments tan sorprenents com afortunats, aquell col·lectiu que estava a punt de convertir-se en material fòssil va renéixer de les seves cendres i es va transformar en una icona de la modernitat. La substitució dels cedés pel format digital definitiu, el molt líquid emapetres, va fer aparèixer en molts aficionats la necessitat d’aferrar-se a quelcom de real, a una àncora que els oferís un sòlid punt de referència enmig d’un món eteri, hostil i canviant. I posats a triar un referent d’autenticitat, l’arcaic i pesat disc de vinil va guanyar sobradament la partida al petit i lleuger disc cobert d’alumini. I així, en el que seria un dels fenòmens més improbables del segle XXI, els discos de vinil van retornar als prestatges dels grans magatzems i es van convertir en un cobejat símbol de cultura i distinció.

Barcelona i les seves fires del disc

La transformació dels discos de vinil en la versió contemporània de l’au Fènix es va produir després de la desaparició de la fira que durant molts anys havia estat un dels grans esdeveniments de la ciutat: el mercat que organitzava a Montjuïc el desaparegut Jordi Tardà, locutor de Catalunya Ràdio i hàbil comerciant. Tanmateix, els rehabilitats amants dels discos de la ciutat tampoc van quedar-se del tot desemparats. Al marge de les fantàstiques botigues de Barcelona, les Cotxeres de Sants continuaven organitzant la seva fira anual, amb una clara vocació de proximitat, i poc temps després apareixia una nova llotja melòmana a antic l’edifici de l’Estació del Nord, que avui dia acull dues fires l’any.

En els darrers temps, i ja coincidint amb la nova febre del vinil, van aparèixer més iniciatives similars a la ciutat, amb més o menys èxit i vocació de perdurar. Una d’elles va ser el Gran Price Vinyl Fest, que va arrencar el 2018 amb la decidida voluntat de ser alguna cosa més que un gran mercat. Amb la col·laboració d’algunes botigues i discogràfiques de la ciutat, la fira oferia als seus visitants exposicions temàtiques i trobades amb els músics que han gravat algunes de les  peces més buscades del país. Les dues primeres edicions van ser tot un èxit i, com a resultat, la fira de seguida es va començar a conèixer entre els aficionats com «la de Sant Antoni». Però, després d’uns inicis força prometedors, l’any 2020 es va deixar de celebrar per motius coneguts per tothom.

Molts es preguntaven si el Gran Price Vinyl Fest tornaria després de la pandèmia, especialment després de tot un 2021 en blanc. Fins que, per fi, aquest juny de 2022 la fira de Sant Antoni ha pogut tornar al mateix indret que la va veure néixer: l’espai veïnal Calàbria 66, ubicat entre les parades de Rocafort (L1) i Poble Sec (L3). Durant el cap de setmana del 18 i el 19 de juny, la fira reunirà a botigues de Barcelona i d’arreu de Catalunya, als venedors del Dominical de Sant Antoni, que sempre hi són convidats a participar, i a unes quantes delegacions del sud de França, Alemanya i Anglaterra. A més, durant les dues jornades, hi tindrà lloc una de les activitats més celebrades i característiques de la fira, la batalla entre DJ’s i venedors. Es tracta de tot un repte per als DJ’s que han de posar música a la fira: en lloc de portar la seva maleta de discos de casa, s’han d’espavilar amb el que puguin trobar durant només mitja hora a una de les paradetes a la fira; i, per increïble que sembli i malgrat les dificultats, en molts casos el resultat ha estat una sessió de música simplement espectacular.

La fira se celebrarà durant tot aquest cap de setmana, coincidint amb el Festival Sònar, des de les 12 del migdia fins a les 9 del vespre, i no cal pagar res per poder accedir al recinte. Si sou aficionats a la música i teniu un tocadiscos a casa, la visita és bastant obligatòria. Però, si tot això dels microsolcs i les edicions originals us provoca una total indiferència, tampoc no descarteu donar-hi una ullada: sempre es pot aprendre que les modes i les tendències del mercat no tenen res a veure amb el valor real de les coses. Us ho recordaran amb un somriure tots aquells que als anys noranta havien d’escoltar sovint allò de «què fas llençant els diners en aquesta cosa desfasada», i que avui revenen aquells discos que semblava no voler ningú per uns quants centenars —o fins i tot milers— d’euros. Molt abans de la crisi de 2008, els col·leccionistes de discos ja ho tenien ben clar: el mercat gairebé mai té la raó.