Als nostres cossos s’hi lliuren batalles. La batalla de la gramàtica dels qui exerceixen el poder. Els qui inventen noves formes per disciplinar, sotmetre, controlar i reprimir sensacions, voluntats o rebel·lions. Els qui intenten esborrar els records, amagar les dissidències, escampar els dolors. Els qui tracten d’engabiar la realitat en caixes binàries de punts oposats. 

Però els nostres cossos han trobat una tàctica per fer-se invencibles: front del relat que parla de la lluita i de l’èxit, els guanys i els camins individuals, s’han reconegut com un de sol, un cos conjunt. 

Els nostres cossos són territoris que entrecreuen desitjos: prohibits, perseguits, insurrectes.  

Els nostres cossos són extensions travessades per les empremtes de les violències i per la memòria tàctil del plaer. 

Els nostres cossos són carn oberta i ferida, però també cicatriu resilient. 

Als nostres cossos hi caben els blaus i les esgarrapades, però també la cura i la carícia. 

Són cossos de feres salvatges que han après a ballar els compassos de la tendresa. 

Els nostres cossos tenen coses a dir-se: es miren, es palpen. S’afecten. 

Els nostres cossos subverteixen la norma quan un dit, la mà, la pell, es fusionen amb altres i esdevenen textures interminables.  

Això és el que som: textura infinita. Entranya conjunta. Teranyina que vibra. Fortalesa indestructible. 
Perquè tenim memòries, sabers i aprenentatges compartits. 

I això els fa por. Els fa por saber de l’infinit. 

Tornem a apropiar-nos dels nostres cossos: continent físic, arma defensiva, únic patrimoni de què disposem. Tornem a ser un cos que xoca contra les normes i les esquerda, les trenca, les esmicola.  

 I ho fem junts, juntes, juntis. 

Cos amb cos.