De cua d’ull és una expressió que s’utilitza quan mires alguna cosa de manera dissimulada o indirecta, sense girar el cap ni parar-hi atenció obertament. És com observar alguna cosa utilitzant la visió perifèrica, perquè sembli que no l’estàs mirant. Aquesta és la mirada que LUCE incorpora a la seva pràctica artística, una manera de relacionar-se amb l’espai públic que exigeix estar amatent a tot allò que passa al voltant i adaptar-se a les circumstàncies a mesura que apareixen. 

De cua d’ull és també una instal·lació de nou fanals que defineixen una línia corba de cap a cap de la sala expositiva, un fragment de llum de la ciutat. Al damunt, LUCE perfora una sèrie de frases, enunciats i pensaments, emulant l’ús que fan els ciutadans d’aquest suport com a tauler d’anuncis corb i precari, on es van amuntegant cartells amb diferents tipus de cintes adhesives, escrits a mà o fotocopiats, i oferint serveis —neteges, mudances...— amb les seves respectives faldilles de números de contacte, que onegen amb el vent i que la pluja esborralla.

El modus operandi de LUCE (València, 1989) és el recorregut constant per la ciutat. Aquest és el seu espai d’exploració, d’aprenentatge i de creació. La ciutat i la seva perifèria són el lloc dels seus orígens en el camp del grafiti. I, arrelat en aquesta pràctica, hi ha el seu interès per l’escriptura, que s’estén al llarg de tota la seva obra. 

Aquest segon Interludi posa la paraula al centre i l’aborda des de disciplines com les pràctiques performatives, l’escriptura i el so. A través d’aquestes propostes, la paraula esdevé un camp d’experimentació compartit que genera un entramat de relacions, veus i temporalitats. Un espai situat entre el dia i la nit, entre allò que es veu i allò que roman ocult.