Un Barret de Palla d’Itàlia es va estrenar el 14 d’agost de 1851 al Palais-Royal amb un èxit rotund de més de 300 representacions de l’obra.

El text ha estat objecte de representació en nombrosos teatres públics i privats; també ha estat adaptada al cinema mut per René Clair el 1927 i per Maurice Cammage el 1940.

Labiche ofereix amb El barret de palla una gran comèdia en cinc actes amb una acció increïble. L’obra recorre les desventures de Fadinard, que anant pel bosc de Vincennes cap al seu casament el seu cavall es menja el “barret de palla” d’una jove dona casada desconeguda que flirteja amb el seu amant, i que, per tant, tornar a casa sense el barret la compromet amb el seu marit, més gran i molt gelós. Fadinard, doncs, es proposa buscar un barret de palla nou, que no troba per enlloc, mentre la festa del casament, la família i els amics, desconcertats s’impacienten. Tothom es veu atrapat en embolics increïbles mentre Fadinard es basqueja per trobar un barret idèntic al que s’ha menjat el seu cavall.

Labiche ofereix una exposició molt detallada i amb molta informació per a l’espectador. Els criats, Virginie i Félix, des de l’inici de l’obra transmeten la informació de la trama a l’espectador. De manera que aquests sempre saben més que els personatges i aquesta discrepància té l’efecte de provocar el riure quan els mateixos personatges no saben com desembolicar els malentesos.

Labiche narra en aquesta obra com una petita cosa, un barret, pot alterar la vida ben organitzada d’una comunitat i arrossegar-la a una carrera frenètica i circular amb retorn al punt de partida.