L'última pirueta és una comèdia sovint irònica i satírica que ens convida a la reflexió sobre la posició precària del circ o l'art en general, en la societat.

Una història que podria estar emmarcada tant als anys trenta, anys de la "gran depressió", on la majoria dels circs van caure, com en l'actualitat, on sembla que la crisi no pot saciar els seus desitjos d'enfonsar-ho tot, l'art inclòs.

Unes inspectores d'hisenda encarnen aquesta falta de comprensió i el menyspreu de les institucions estatals davant un art que consideren només un luxe, que no serveix per a res, ja que no rendeix beneficis materials.

Però l'obra dona una pirueta més gràcies a una pallassa "la gran Floflí" per no deixar-nos amb un regust pessimista vers l'art i ens revela que el circ i el teatre, la dansa i la música no poden morir mai, i ens il·lustra la convicció de que ni la repressió per part de les institucions ni la pobresa poden triomfar mai sobre el luxe de l'art.

"Senyores i senyors, el més gran dels espectacles és a punt de començar"